La crisi econòmica, l’educació, i la perversió del sistema

És clau invertir en educació per a intentar deixar una societat millor a les futures generacions.

Al 2005 vaig superar les oposicions de secundària i em van destinar a un institut. Allà vaig començar a fer les meves classes amb alumnes amb necessitats educatives especials i amb dificultats d’aprenentatge (segons algú em va dir). Recordo la conversa amb un alumne de 4t d’ESO, en una sessió individual en què parlàvem del futur i quina orientació acadèmica podiem fer: quin cicle formatiu podia seguir, quines opcions de futur, vaja. La seva resposta em va deixar perplex: “Apa, Àlex, no em treuré l’ESO i aniré a treballar a l’obra, com el meu pare, i guanyaré molt més que tu”. De fet, així va ser, i va guanyar molt més que jo. L’altre dia el vaig veure pel carrer i estava a l’atur, amb el panorama que tots coneixem. Casos com aquest n’hi ha un munt.

En moment de bonança econòmica ningú va recordar la necessitat de continuar la formació o finalitzar-la, com a mínim. El fracàs escolar no era un problema econòmic, que és el que més importa a les institucions i estaments polítics. Ara, malauradament, sí que ho és. I l’educació continua sent la darrera prioritat per al conjunt de la societat, on la solució única és retallar per a què els més pobres es quedin sense l’única cosa que els hi queda: els serveis públics. Per quan un plantejament polític de repartiment de la riquesa? Per què Rolls Royce ha augmentat les vendes des del 2007?

Ara, les eines són enfrontar la societat, mermada per la crisi i “matxacada” per la condició política. Una d’elles és per patir als privilegiats dels funcionaris. Els funcionaris hem de pagar la crisi pels privilegis que ara tenim (una feina per a tota la vida?). No entraré en discussió sobre el tema, només dir que: “mal de muchos, consuelo de tontos”, i és el que els estaments de l’alta societat estan aconseguint, ho saben fer molt bé. En moments de bonança econòmica els funcionaris no ens vam beneficiar, i mentres nanos sense estudis vivien en falsa riquesa, els funcionaris continuavem fent la nostra feina. Ara, però, ens toca pagar-la quan no vam gaudir-la. Mentrestant, hem de sentir declaracions com les del Fabra, a Castelló, sobre la inauguració de l’aeroport (o aeromort) milionari i que no funcionarà mai: “Hay quienes dicen que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones, no han entendido nada. Durante mes y medio, cualquier ciudadano que lo desee podrá visitar esta terminal o caminar por las pistas de aterrizaje, algo que no podrían hacer si fueran a despegar o a aterrizar aviones”. Decididament, aquest home, i d’altres que el segueixen, aposten per a què no tinguem una població amb una educació digna. O com a mínim, pensen que som descerebrats.

La inversió en educació és clau per a formar ciutadans crítics que puguin plantejar-se i qüestionar-se el que se’ls imposa de mitjans de comunicació mediatitzats i filtrats i per això cal passar a una educació activa i no transmissiva. Dedicarem els esforços que poguem per a intentar-ho, però sembla que gairebé tot ens va en contra.