Treu-li el mòbil, que jo no puc!

Fa uns anys, o mesos, … ara no vull recordar-ho… que em va aturar un pare d’una alumna de 13 anys del meu institut quan caminava pel carrer sobre quarts de vuit del vespre. Es va acostar cap a mi i em va preguntar, una mica alterat, diferents questions sobre l’ús del mòbil de la seva filla. Em va deixar una mica perplex, la veritat. No m’esperava que arribem a aquests extrems. Recrearé la conversa, ni que sigui per a tenir-la de record a la bossa (o el sac) de l’annecdotari personal:

• Ep! Ets el director de l’institut, veritat? Amb tu volia jo parlar!
• Vaja, dispensi, estic a punt d’entrar a l’òptica, però digui’m.
• Doncs fa temps que tinc pensat que vull parlar amb tu, perquè fa temps que estic molt amoïnat per l’ús que la meva filla fa del mòbil. Quan arriba de l’institut agafa el mòbil i no el deixa fins les 12:30 de la nit.

Fins a aquí, és una de les centenars de converses que podem tenim els docents amb les famílies durant els darrers sis o set anys. Els grans problemes d’addicció al mòbil que està generant la presència d’aquest aparell a edats cada cop més primerenques i sense cap tipus de control parental. Però continuaré amb la conversa, per relatar el que més em va sorprendre. A continuació em va dir:

• Doncs això, que no deixa el mòbil en tota la tarda i nit i fa temps que em pregunto: QUÈ PENSEU FER AL RESPECTE? Per què AIXÒ NO POT SER!

Davant la meva sorpresa, vaig preguntar-li si tenia coneixement de la gestió i regulació que teníem de l’ús dels mòbils al centre, ja que ho teníem molt regulat dins la normativa d’organització i funcionament de centre, al pla d’acció tutorial, dins de cada programació on el professorat la pot fer servir com a eina pedagògica, amb les xerrades dels mossos d’esquadra d’internet segura,… i un llarg etcètera.

Em va dir que no ho sabia, però que a ell el que li amoïnava era què fer quan no estava a l’institut i em reiterava la pregunta: QUÈ PENSEU FER?

Seguint la conversa…

• Sento comentar-te que si està amb tu a casa, hauràs de seure amb ella i establir unes normes, com per exemple, que tingui el mòbil unes hores determinades cada dia. Arribar a uns acords, podríeu…
• Sí, home, que fàcil! Si li dic quelcom això em suposarà un enfrontament amb ella terrible!
• Sento comentar-te que, tard o d’hora, has de posar límits a la teva filla, i això pot suposar enfrontaments. I més encara si no li hi has posat fins ara. Et torno a comentar que hauríeu de seure i parlar-ne, podríeu…

Veient que no li agradava la meva resposta, va proposar una solució molt més lògica…

• I si fas una reunió amb tots els pares i els hi dius que els seus fills només es puguin connectar tots una o dues hores cada dia?

La conversa es va allargar una bona estona més, com podreu imaginar. Evidentment, vaig arribar tard a l’òptica.

Arribat aquest punt pregunto: què està passant? Aquestes famílies que manifesten una clara desorientació vers les noves tecnologies (que ja no són tan noves) i amb un estil educatiu indulgent o negligent ens aboquen a una situació de difícil i complexa solució on tota la societat hem de donar solucions, a part dels centres educatius, evidentment.

1. Cal una alfabetització digital de les famílies. 

Sabem que internet té molts perills, però encara més aplicacions com Periscope, Snapchat, Ask (que encara rutlla), Instagram, Facebook, Twitter,… Per començar, un menor de 14 anys no pot estar registrat a xarxes socials. Però la gran majoria ho estan i les famílies ho saben i ho permeten.

Saben les famílies que al lliurar un mòbil als seus fills i filles els estan deixant accés al món? Deixarien al seva filla sola al mig d’una ciutat desconeguda? I per què ho fan amb el mòbil?

2. Cal que revisem els estils educatius de les famílies.

Coneixedors dels quatre estils educatius resultants (Lamborn et al. 1991) de combinar si una família lliura suport i/o control tenim que:

• Famílies autoritàries: excessiu control i manca de suport.
• Famílies amb autoritat: ofereixen control i suport.
• Famílies indulgents: no ofereixen control i excessiu suport.
• Famílies negligents: no ofereixen ni suport ni control.

Cada cop trobem més famílies amb un estil educatiu indulgent i negligent. Aquest pare amb el qual vaig conversar és evidentment un estil indulgent o negligent (desconec el suport que ofereix, però el control és totalment absent).

Hem d’anar cap a un estil educatiu amb autoritat, on la família ofereix suport i control adequat.

Recordo algunes de les conegudes conferències del jutge de menors Calatayud, on manifesta, de manera molt clara, els perills d’aquest tipus d’estils educatius (veure final de l’article).

3. Cal empoderar les famílies en l’ús de la tecnologia dels seus fills i filles.

Sovint és comú trobar comentaris del tipus:

• És que ells saben molt més que nosaltres.
• El meu fill ja m’ho instal·larà al mòbil.
• Qualsevol li diu que no, tots ho tenen!
• Jo li deixo el mòbil bo al meu fill i jo ja em quedaré el vell.
• …

Qui lliura un mòbil al seu fill i li permet és la família. Ningú més. Així que és qui té la responsabilitat en exercir el control que es requereix. Són les famílies qui tenim la responsabilitat d’aquesta gestió. Trobarem l’assessorament de les institucions educatives, d’entitats socials, d’organitzacions i centres d’estudis… però és la nostra responsabilitat, i aquí també ja parlo com a pare, la de gestionar aquest aspecte amb els nostres fills i filles.

Així, o ens alfabetitzem digitalment, apliquem estils educatius adequats i ens conscienciem que és la nostra responsabilitat o ens espera un futur ben, ben difícil… com el de la següent fotografia? Posem-nos-hi, el futur bé s’ho val!

(imatge extreta de http://www.abc.com el 12-2-2017)

DECÁLOGO PARA EDUCAR A UN HIJO DELINCUENTE

1. Comience desde la infancia dando a su hijo todo lo que pida. Así crecerá convencido de que el mundo entero le pertenece.   2. No se preocupe por su educación ética o espiritual. Espere a que alcance la mayoría de edad para que pueda decidir libremente.   3. Cuando diga palabrotas, ríaselas. Esto lo animará a hacer cosas más graciosas.   4. No le regañe ni le diga que está mal algo de lo que hace. Podría crearle complejos de culpabilidad. 5 . Recoja todo lo que él deja tirado: libros, zapatos, ropa, juguetes. Así se acostumbrará a cargar la responsabilidad sobre los demás.

6. Déjele leer todo lo que caiga en sus manos. Cuide de que sus platos, cubiertos y vasos estén esterilizados, pero no de que su mente se llene de basura.7. Riña a menudo con su cónyuge en presencia del niño, así a él no le dolerá demasiado el día en que la familia, quizá por su propia conducta, quede destrozada para siempre. 8. Dele todo el dinero que quiera gastar. No vaya a sospechar que para disponer del mismo es necesario trabajar. 9. Satisfaga todos sus deseos, apetitos, comodidades y placeres. El sacrificio y la austeridad podrían producirle frustraciones. 10. Póngase de su parte en cualquier conflicto que tenga con sus profesores y vecinos. Piense que todos ellos tienen prejuicios contra su hijo y que de verdad quieren fastidiarlo.

Vídeo –  Juez Calatayud: ” lo que implica educar a un hijo”